Aurembaix d'Urgell

( 1196 - Balaguer 1231 ), comtessa d'Urgell (1209-1231).

Darrera comtessa d'Urgell de la primera estirp.
Filla d'Ermengol VIII i Elvira de Subirats. Òrfena de pare el 1209, heretà el comtat el 1220 en morir la seva mare. El seu nom figura, en català i no en llatí, en monedes del comtat. Era casada des del 1212 amb Álvaro Pérez, castellà, i residia a Toledo, però el 1228, anul·lat el matrimoni, reivindicà, contra Guerau de Cabrera, el comtat davant Jaume I, de qui havia estat promesa abans del seu casament. El rei desallotjà Cabrera del comtat i celebrà (1228) un contracte de concubinatge amb Aurembiaix. Si aquesta premoria sense fills, Jaume I heretaria el comtat. El contracte no tingué efecte, i Aurembiaix, amb consentiment del rei, es casà amb l'infant Pere de Portugal (1229) i morí dos anys més tard, sense fills.

Extret d'enciclopèdia.cat. i Wikipèdia.

ARNAU DE VILANOVA

Arnau de Vilanova (València? entre 1235 i 1240 - Gènova (potser a la mar prop d'aquesta ciutat) entre 1311 i 1313)

Va ser un alquimista, astròleg, teòleg i metge valencià. El nom de Vilanova prové del fet que possiblement va néixer al Grau de València, que en aquell moment es coneixia amb el nom de Vilanova del Grau.
Escrigué obres molt importants per a la medicina europea medieval, com per exemple Medicinalium introductionum speculum i d'altres tractats, com un de patologia general. Se'l coneixia com el "metge de Reis i Papes" i se'l reconeix avui dia com un dels més grans alquimistes de tots els temps, encara que algunes obres que se li atribueixen podrien no ser seves.
Al 1260 estudià a Montpeller, llavors domini de Jaume II de Mallorca, on es graduà de mestre en medicina. Es creu que va estudiar amb Giovanni de Casamicciola, professor de medicina a la universitat de Nàpols. Després d'haver viscut al servei de la Corona d'Aragó, Metge de Pere II, des del 1281 fins a la mort del rei, continuà essent afavorit per Alfons II i Jaume II, es va desplaçar a la ciutat de París, on va adquirir una gran reputació; però al mateix temps incorregué en certes enemistats amb el clergat que el van obligar a fugir precipitadament, també el 1299 el rei català Jume II de Mallorca, l'envià com a ambaixador prop de Felip IV el Bell per a negociar, entre altres problemes, el de la Vall d'Aran.
Quan el nou papa Benet XI pujà al poder (1302), Arnau buscà la seva amistat i quan aquest va morir emmetzinat va acusar al fraticel Bernat Deliciós. Va trobar finalment asil a Sicília. Cap a l'any 1313 va ser convidat a anar a la cort d'Avinyó pel Papa Climent V i durant el viatge va emmalaltir i va morir, encara que altres fonts diuen que va morir durant un passeig en vaixell prop de les costes de Marsella.

Fonts:

Enciclopedia Catalana.

Vikipèdia.

TÍSNER

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 28 de maig de 1912 – 7 de maig de 2000).

Avel·lí Artís-Gener s’inicia en el món del periodisme el 1928, a l'edat de 16 anys. Realitza caricatures i les passa per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les comença a publicar. Un any més tard, segueix el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l’època. El 1932 col·labora regularment al Diario Mercantil i, durant la II República, ho fa a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa. Just després de l’inici de la Guerra Civil, fuig a París, amenaçat de mort per la FAI. De seguida, però, s’adona que ha de tornar i s'allista a l’exèrcit republicà.
En acabar la guerra, s’exilia a Mèxic, on s’hi passarà 25 anys. És ben conegut en els ambients catalans exiliats a Mèxic que s’identifica i s’adapta profundament a la realitat mexicana, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català.
El 1965 torna a Catalunya, on no li concedeixen el carnet de periodista. Gràcies a coneixences personals, aconsegueix començar a publicar al diari El Correo Catalán.
Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, El Triangle, Presència... Entre 1984 i 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia.
El 1982, fruit de les seves conviccions catalanistes, d’esquerres, antimilitaristes i compromeses amb el país, es presenta com a candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals espanyoles de 1982, sense arribar a ser escollit. L'any 1993 s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, conjuntament amb altres companys de Nacionalistes d'Esquerra, com en Jordi Carbonell.
El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica "Serra d'Or".

El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Ramon Trias Fargas

Ramon Trias Fargas (Barcelona, 27 de desembre de 1922 - El Masnou, 22 d'octubre de 1989)

Economista de professió. L'any 1964 fundà Esquerra Democràtica de Catalunya, partit catalanista i lliberal, que posteriorment es fusionaria amb Convergència Democràtica de Catalunya.
Amb l'esclat de la Guerra Civil s'exilià amb la seva família a Suïssa i Colòmbia. Es llicencià en Dret a Bogotà (1947) i en Economia a la Universitat de Chicago (1950). Aquell mateix any tornà a Barcelona per exercir d'advocat. Fou Catedràtic d'Economia Política a la Universitat de València i a la Universitat de Barcelona.
Amb el retorn de la democràcia a Espanya, Trias Fargas fou diputat de CiU per la circumscripció de Barcelona entre els anys 1977 i 1982, i posteriorment fou senador entre 1986 i 1988.
A Catalunya fou Conseller d'Economia i Finances del govern de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 1982 i entre 1988 i 1989. També fou el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona a les eleccions del 1983. Ocupà el càrrec de president de CDC durant els anys 1981 i 1989.
Trias Fargas morí d'un atac de cor, mentre parlava durant un míting electoral de CiU. Era casat amb Montserrat Trueta i Llacuna, filla del doctor Josep Trueta, i era pare de quatre fills.

XIRINACS

Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 2007)
Fou ordenat sacerdot als 22 anys. Va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. El 1968 comparegué davant un consell de guerra acusat de ser l'inspirador del Front d'Alliberament de Catalunya i participà en vàries vagues de fam en solidaritat amb els imputats en el Procés de Burgos.
Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme. A causa d'una seva detenció en 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana. Això li comportà un confinament en la presó concordatària de Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam. Entre 1973 i 1975 estigué empresonat per les seves activitats contràries al règim.
Des del 25 de desembre de 1975 es mantingué en guàrdia 12 hores al dia davant la presó Model per demanar l'amnistia total dels presos, campanya que va abandonar amb les mesures d'amnistia del 1977.
Senador per Barcelona entre 1977 i 1979. Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977. Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys ha promogut diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista. L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava: "Enemic de l'Estat Espanyol i amic d'ETA i Batasuna". Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional, va ser detingut va ingressar a la presó Model de Barcelona, La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.

L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès.

Extret parcialment del Vikipedia.

GENERAL PRIM

Joan Prim i Prats, Reus, Baix Camp 1814 - Madrid 1870

Joan Prim era fill de Pau Prim, notari i militar, i de Teresa Prats. Amb vint anys va tenir el seu bateig de foc durant la primera guerra carlista, durant la qual va assolir el grau de coronel a més a més de rebre diverses condecoracions.

Liberal convençut, acabada la guerra va entrar en política i fou elegit diputat a corts per Tarragona. El dia 30 de maig de 1843 es va pronunciar a Reus per la majoria d’edat d’Isabel II, fet que va provocar el bombardeig de la seva ciutat natal per part de les tropes governamentals dirigides pel general Zurbano.

El 1843 fou nomenat governador militar de Barcelona per combatre la Junta que dominava la ciutat. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico, on reprimí els aixecaments d’esclaus i el bandolerisme. El 1851 i el 1853 fou diputat per Vic i Barcelona, període durant el qual féu costat als interessos dels fabricants catalans i denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat.

Com a tinent general va participar a la campanya del Marroc (1859—1860), en la qual fou el general més distingit tot i que manava la divisió de reserva. Va dirigir l’expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. El 1862 s’incorporà al partit progressita i inicià un període de conspiracions que culminaren en la Revolució de Setembre (1968) de la qual en fou l’ànima.

El 1869 , promulgada la nova constitució, Prim fou nomenat cap del govern, des d’on va defensar una monarquia constitucional. Prim es va decantar per Amadeu de Savoia, la candidatura del qual va ser aprovada per les corts el 16 de novembre de 1870. El 27 de desembre, quan el nou rei ja viatjava cap a Madrid, Prim va patir un atemptat. Al carrer del Turco de la capital, homes armats amb trabucs van disparar-li a boca de canó provocant-li diverses ferides que li causarien la mort tres dies després. La causa instruïda del cas no va arribar a aclarir qui havia estat l’instigador del seu assassinat.

ABAT OLIVA

L'Abat Oliba ( Besalú v 971 - Sant Miquel de Cuixà, Conflent 1046)Va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la cultura catalana i un gran impulsor de l'Art romànic.
Tercer fill del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda, i per tant besnét del comte de Barcelona Guifré el Pelós.
El seu germà Bernat heretava Besalú i Guifré el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.
El 1002 renuncià als comtats i ingressà a l'orde benedictina al monestir de Ripoll, on fou escollit abat l'any 1008. Aquell mateix any fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, una abadia de patrocini familiar com la de Ripoll, l'any 1018 fou nomenat bisbe de Vic. Va impulsar el moviment de La pau i treva de Déu, vers el 1022 i el 1027. L'acord d'aquest Tractat amb altres bisbes i nobles va tenir lloc a Toluges (Rosselló) i es deia que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos, estaven d'acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de Pau, dies en què ningú no es podia barallar amb ningú i en què els fugitius podien refugiar-se a les esglésies i llocs sagrats, segurs de ser protegits i respectats.
En el decenni 1025-1035, l'Abat Oliba fundà el monestir de Montserrat. El va annexionar a Ripoll i va enviar a Montserrat monjos de Ripoll.
Va dirigir les obres de la basílica de Santa Maria de Ripoll, considerada com una de les joies del romànic i consagrada l'any 1032.
Va morir al monestir de Sant Miquel de Cuixà, l'any 1046.
Extret parcialment d Vikipedia.

CARRASCO I FORMIGUERA

Manuel Carrasco i Formiguera, Barcelona el 1890 - Burgos 1938.

Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es doctorà i especialitzà en dret mercantil. De jove milità a la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista i l'any 1920 és escollit regidor per aquest partit a l'ajuntament de Barcelona. El 1922 participà en la fundació d'Acció Catalana, i aquest mateix any crea "L'Estevet", setmanari nacionalista on es publiquen unes caricatures crítiques amb la dictadura de Primo de Rivera que el porten a la presó.
L'any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l'any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

L'any 1932 fou expulsat d'Acció Catalana juntament amb d'altres membres del sector catòlic i ingressà a Unió Democràtica de Catalunya, creada poc abans.
Iniciada la Guerra civil (1936) Carrasco i Formiguera es manté lleial a la República sense abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li comporta ser perseguit per alguns sectors anarquistes i comunistes del bàndol republicà.

Aquesta situació el força a traslladar-se al País Basc, on col·labora amb el govern del lehendakari Aguirre.
Amb la conquesta franquista de Guipúscoa el febrer de 1937, Carrasco i Formiguera decideix tornar a Catalunya on serà novament assetjat. L'any 1938 intentà exiliar-se de nou, aquest cop embarcant-se amb tota la seva família cap a Biscaia, però la marina franquista interceptà el seu vaixell i fou empresonat. Traslladat a Burgos és condemnat a mort en un judici sumaríssim realitzat el 8 d'agost de 1937.
L'execució de la sentència es va demorar vuit mesos, i es va produir el 9 d'abril de 1938, a pesar de les gestions del Vaticà.

Extret parcialment de Vikipedia.

MOSSÈN CINTO VERDAGUER

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.
Fent de mestre i de pagès, l'any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals. S'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta. L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.

Publica el gran poema Canigó al 1885 (desprès de viure un temps al Santuari empordanés de la Mare de Déu del Mont) i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia.
El 1898 torna a exercir de sacerdot, però viurà amb un sou miserable i enfrontat a alguns sectors de la societat fins la seva mort.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins al moment. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat.

Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.
Extret parcialment de Vikipedia.

JOSEP DENCÀS

Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 14 de desembre del 1900 – Tànger, 11 de febrer del 1965) fou un polític català. Era el conseller de Governació durant els fets del sis d'octubre de 1934.
Va participar en els complots republicans previs a la proclamació de la República Catalana (i la Segona República Espanyola) el 1931, havent participat en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya uns dies abans.
Va ser elegit diputat d'ERC per Barcelona a les eleccions generals de juny de 1931 i en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1932, del què fou escollit secretari. Mentre era president de les Joventuts d'Estat Català, el gener de 1933 va ser nomenat conseller de Sanitat i Assistència Social en el govern de Francesc Macià i Conseller de Governació el setembre del 1934 dins del primer govern Companys.
Per ser un dels màxims responsable de l'intent revolucionari dels fets del sis d'octubre del 1934, com a reacció a l'entrada de tres ministres de la CEDA al govern de la República, es veié obligat a exiliar-se.
El 1936 tornà a Catalunya i empenyé la separació d'Estat Català d'Esquerra Republicana, refundant Estat Català gràcies a l'aportació de la gent que li era addicta provinent de les JEREC (Joventuts d'Esquerra-Estat Català), i Nosaltres Sols!, Partit Nacionalista Català i elements d'Estat Català.
Durant els primers dies de la guerra civil s'hagué d'exiliar de nou a causa de les pressions i amenaces dels anarquistes. S'exilià a Itàlia i després al Marroc on treballà com a metge creant un centre mèdic benèfic subvencionat pel Banco Inmobiliario de Marruecos, fundat pel també exiliat Josep Andreu i Abelló, dirigent d'ERC.

PRAT DE LA RIBA

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870 - 1917)

Fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífex del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.
Prat de la Riba serví Catalunya des del "seny ordenador" que el portà a la creació d'un gran nombre d'infraestructures, d'institucions cíviques i culturals, malgrat les adversitats polítiques i econòmiques que hagué de suportar, així com la salut precària que li llevà la vida en plena maduresa creativa.
L'any 1887 va ingressar al Centre Escolar Catalanista, on va sorgir una de les primeres definicions del catalanisme. El 1890 en fou escollit president i en el discurs presidencial hi afirmà:
"Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra"
L'any 1892 va ser secretari de l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que fixava les bases per la devolució de les Constitucions catalanes.
Va ser president de la Diputació de Barcelona i com a tal el 18 de juny de 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans. Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya de la qual va ser el primer president, el 6 d'abril de 1914, fins a la seva mort.
Va tenir càrrecs de responsabilitat dins de la Unió Catalanista, va impulsar el diari La Renaixença.
Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista. També és autor de l'obra referencial La nacionalitat catalana, escrita el 1906. Extret de Vikipèdia

FRANCESC CASTELLVÍ

Francesc de Castellví i Obando (Montblanc 1682 - Viena 1757)

Militar català austriacista i historiador.
Membre del Braç Militar, va participar en la Junta de Braços de Barcelona del juny de 1713 on es decidí la resistència fins al final de la ciutat contra les tropes de Felip V.
Va lluitar amb el grau de capità en la defensa de Barcelona el 1714 al front de la 8a companyia del 2n batalló "Immaculada Concepció de la Verge Maria" de la Coronela de Barcelona. El 12 d'Agost de 1714 fou ferit al Baluard de Sant Pere i durant la batalla de l'11 de setembre de 1714 es trobava contraatacant quan l'ordre de capitulació fou decretada.
Amb la presa de poder per part dels borbons, se li confiscaren tots els seus béns i els de la seva família.

Va donar suport als carrasclets i es va refugiar al Monestir de Vallbona de les Monges, d'on eren religioses les seves germanes, i on fou detingut el 1718.
El 1726 es va firmar la pau entre el rei borbó i l'emperador austríac. Aleshores es va declarar l'amnistia per als presoners polítics. Castellví ho aprofità i va emigrar a Viena, a la Cort de l'Arxiduc Carles, on va escriure "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725", la seva obra més important i una de les fonts més importants ja que explica la guerra de Successió i la situació interna catalana després del conflicte armat.

Entre el 1735 i el 1738, va participar en l'expedició d'exiliats catalans a Àustria que va seguir el curs del riu Danubi fins a l'actual regió de Vojvodina (Sèrbia) amb l'objectiu de fundar una nova ciutat: Nova Barcelona.

L'imminent perill que provocava la proximitat dels otomans i una epidèmia de pesta van fer descartar el projecte. La població (800 hab.) es va reduir a menys de la meitat en tan sols tres anys.
Va retornar a Viena, on l'emperador Carles li va atorgar una renta anual com a ex-militar de la Guerra de Successió fins a la seva mort.

Extret de Vikipèdia

BAC DE RODA

Francesc Macià i Bac (Roda de Ter 1658 - 1713).
El Coronel Francesc Macià i Ambert fou militar català i Vigatà.
Al 1672 en casar-se amb la pubilla del Mas Bach de Roda de Ter, adoptà el cognom d'aquesta, éssent anomenat Francesc Macià Bac de Roda.
El Coronel Macià Bac de Roda fou un dels signataris del Pacte dels Vigatans (maig-1705) i al juliol-1705 participà en l'Aixecament Militar Austriacista a la comarca d'Osona.
L'Arxiduc d'Àustria li otorgà el grau de Coronel i serví com a capità en el "Regiment de Reials Guàrdies Catalanes".
Des del 1707 al 1713 lluità com a com a Capitost de Fusellers Voluntaris (miquelets). Després de la Traïció Anglesa (jul-1713), es negà a acceptar la Pau d'Utrecht, llicencià les seves tropes i s'amagà, però fou traït, denunciat i capturat. Finalment, els castellans el penjaren al Puig de les Forques de la Davallada, a Vic (2 nov-1713). Un dels seus fills, Francesc Bac de Roda, també lluità com a miquelet contra les tropes castellanes i franceses.
Aquesta placa està situada a la rambla de les Devallades de Vic on varen matar en Francesc Macià i Ambert en Bac de Roda.

MARTÍ I . L'humà

Martí I l'Humà, dit també l'Eclesiàstic (Girona 1356 - Barcelona 1410),

Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya (1396-1410), i de Sicília (1409-1410);

Duc de Montblanc (1387-1396);

Comte de Barcelona i d'Empúries (1402) i (1407-1410).
Segon fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília.
Fou successor al tron de la Corona d'Aragó després de la mort del seu germà Joan el Caçador el 1396, el qual no havia tingut cap fill mascle supervivent. Martí l'Humà refusà la invasió de les tropes del comte Mateu I de Foix, casat amb Joana d'Aragó, filla de Joan el Caçador, que pretenia de succeir-lo. Les tropes del comtat de Foix entraren per la vall de la Noguera Pallaresa l'octubre de 1396. L'altra filla supervivent de Joan I, Violant d'Aragó també pretenia succeir-lo gràcies a l'ajuda del seu marit Lluís II de Nàpols.
En el Cisma d'Occident fou el partidari més ferm del Papa Benet XIII, parent de la seva esposa Maria de Luna, i l'acollí al seu regne quan França li retirà el suport.
El 13 de juny de 1372 es casà a Barcelona amb Maria de Luna, filla i hereva del Comte de Luna. D'aquest matrimoni tingueren:
Martí el Jove (1376-1409), rei de Sicília, casat el 1392 amb Maria de Sicília i el 1402 amb Blanca I de Navarra.
Jaume d'Aragó (1378-?), mort jove, Joan d'Aragó (1380-?), mort jove, Margarida d'Aragó (1385-?), morta jove
Davant la mort del seu únic fill viu i hereu, el 1409 es casà a Bellesguard amb Margarida de Prades, filla de Pere de Prades i descendent directe de Jaume el Just. Amb aquest matrimoni el rei intentà tenir un descendent i hereu però no ho aconseguí.
En morir al monestir de Santa Maria de Valldonzella (Barcelona) el 31 de maig de 1410 començà l'interregne que es tancaria amb el Compromís de Casp de 1412, en el qual es trià per succeir-lo a Ferran I, anomenat el d'Antequera.
És el darrer rei, per línia directa, del casal de Barcelona. Fou enterrat al Monestir de Poblet.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_l

SALVADOR SEGUÍ

Salvador Seguí Rubinat, (Lleida, 1887 - Barcelona, 1923), "El noi del sucre".

Fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principis del segle XX.
De professió pintor, ja des de molt jove va mostrar inquietud per les idees llibertaries; seguidor de L'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, en la seva formació autodidacta també va relacionar-se amb personatges culturals i polítics de l'època, con Francesc Layret, fundador de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Va donar un fort impuls a la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats, com a armes revolucionaries: la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. En aquest sentit, va ser president de l'Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona, on va organitzar la biblioteca i lloc on van assumir-se funcions de Centre Superior d'Estudis sindicalistes i anarquistes.
Va impulsar la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Al 1916 va iniciar negociacions per a un pacte d'unitat conjunta d'acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, convocant plegats inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l'augment de preu dels comestibles, que va continuar amb una vaga general indefinida, al 1917, com a petició al govern espanyol que garantís a la població obrera mínima qualitat de vida i activitats emancipadores. Es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores.
Escollit secretari general de la CNT a Catalunya al congrés de Sants del 1918, on va proposar que fos permesa l'actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertaria seguidora de l'Escola Moderna) dins aspectes sindicals.

A congressos posteriors, juntament amb Joan Peiró i Angel Pestaña, va oposar-se a accions més exaltades i radicals portades a terme per altres membres de la CNT.

També va recolzar la retirada de la CNT de la Tercera Internacional, a congressos posteriors con el del Teatre de la Comèdia o el ple de Regionals de Saragossa.
Va ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres però va ser alliberat el dia que es va desconvocar i va poder parlar a l'assemblea organitzada pel comitè de vaga a la plaça de braus "Las Arenas". Al novembre de 1920, va ser deportat juntament amb Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera i 36 persones més al Castell de la Mola de Maó.
El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor social, va ésser assassinat d'un tret al carrer de la Cadena, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure de la patronal catalana sota protecció pel Governador Civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Segu%C3%AD_Rubinat

GERMANS BADIA

Josep Badia i Capell (Torregrossa, Les Garrigues, 1903 - Barcelona, 1936) fou un polític català, germà de Miquel Badia i Capell. Es traslladà a estudiar a Barcelona i es va afiliar a les Joventuts d'Estat Català el 1922. El 1931 era vocal de l'Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar, presidit per Josep Dencàs i Puigdollers. Amb el seu germà, que era cap del Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat, va participar en els fets del sis d'octubre de 1934 i organitzà escamots armats per tal de defensar-se dels pistolers de la FAI. Morí assassinat juntament amb el seu germà el 28 d'abril del 1936 a Barcelona.
Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Pla d'Urgell, 10 de març del 1906 - Barcelona, 28 d'abril del 1936) fou un polític català i un dels organitzadors de la jornada revolucionària coneguda com els fets del sis d'octubre.Estudia el batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S'afilia a Estat Català tot just quan Francesc Macià l'acaba de fundar. Implicat en l'intent d'assassinar el rei Alfons XIII durant una visita de l'any 1925 a la ciutat comtal (complot del Garraf), és detingut i comdemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de Alcalá i de Ocaña. El 1930, amb la caiguda del dictador Primo de Rivera, és amnistiat.Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 es nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de Sanitat i d'Assistència Social. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va intentar mantenir l'ordre públic davant de la difícil situació provocada pels pistolers de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix arran d'un incident en el procés Xammar. Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934.Per aquests fets, s'ha d'exiliar a França, a Amèrica, a Alemanya, Bèlgica i finalment a Andorra. Amb l'entrada de la nova coalició d'esquerres al govern de Madrid, retorna el 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.El dia 28 d'abril, a dos quarts de 2 de la tarda és assassinat junt amb el seu germà Josep Badia i Capell al carrer Muntaner de Barcelona per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Badia_i_Capell"

PERE III

PERE III EL CERIMONIÓS (Balaguer, 1319-Barcelona, 1387)

El rei Pere III d'Aragó, dit el Cerimoniós, va incorporar definitivament el regne de Mallorca a la Corona d'Aragó i va vèncer Pere I de Castella, el Cruel, en la guerra coneguda com la dels dos Peres. També va dotar la Diputació del General de la facultat de recaptar els impostos coneguts com a generalitats.
En els seus inicis, va portar a terme una política de concòrdia amb la resta de regnes peninsulars i va col·laborar amb Alfons XI de Castella. Pere III va haver de fer front encara a una altra guerra, aquesta contra el rei de Castella, Pere I, conegut com Pere el Cruel. El rei castellà volia annexionar-se les terres d'Elx, Alacant i Oriola. Pere III va aconseguir la victòria.

El seu esforç es va dirigir després a l'organització de la Diputació del General a Aragó, Catalunya i València, i a la reforma de l'organització del Consell de Cent. Aquestes mesures van consolidar el règim pactista de govern. Pere III va morir a Barcelona el 1387 després d'un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren l'últim gran rei de la casa de Barcelona. Després d'ell s'iniciarà la decadència amb Joan I, el Caçador, i amb Martí l'Humà, l'últim rei de la Casa de Barcelona.

PAU CASALS

PAU CASALS I DEFILLÓ (Vendrell 1876 - Puerto Rico 1973)

ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau.
El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.
A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.
Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell.

JOSEP TARRADELLAS.

JOSEP TARRADELLAS i JOAN (Cervelló 1899 - Barcelona 1988)
125é President de la Generalitat.
Fou un polític català, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, des de 1954 fins a la restauració de la Generalitat el 1980.
De jove fou secretari de propaganda del CADCI i el 1919 fundà els setmanaris Abrandament i L'Intransigent. El 1919 es va unir a la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià i el 1920 milità en la Joventut Nacionalista La Falç. Tarradellas va esdevenir secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. També va ser diputat a les Corts Espanyoles, i Conseller de Governació i de Sanitat de la Generalitat al govern de Catalunya 1931-1932 i al primer govern posterior a les eleccions de 1932, durant la presidència de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil espanyola, va ocupar les carteres de Serveis Públics, Economia i Cultura, i va arribar a ser Conseller Primer al setembre de 1936.
Exiliat a França des de 1939, va esdevenir president de la Generalitat el 1954, després de la dimissió de Josep Irla.
Va retornar a Catalunya i va ser rebut per una multitud a Barcelona. La seva frase "Ja sóc aquí" ha quedat a la història del país.

Extret de Vikipèdia

JOSEP IRLA

JOSEP IRLA i BOSCH (Sant Feliu de Guíxols, 24 d'octubre de 1874- Saint Rafael, Provença, 19 de setembre de 1958)
124é President de la Gemeralitat.
Fou un polític català, i President de la Generalitat de Catalunya en l'exili.
Nascut en una família d'hostalers, el més gran de tres germans, creà una important empresa surera. Capdavanter del republicanisme catalanista a les comarques gironines, fou alcalde de Sant Feliu de Guíxols (1909) i el 1911 diputat provincial de Girona i, com a tal, membre de l'Assemblea de la Mancomunitat. Amb l'adveniment de la República s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui fou diputat al Congrés espanyol.
Va ser el darrer president del Parlament de Catalunya (1938) abans de la fi de la guerra civil. Al gener de 1939 s'exilià a França, i després de l'afusellament de Lluís Companys (1940) assumí la presidència de la Generalitat. Va organitzar el govern a l'exili, amb Josep Tarradellas com a primer conseller. Va dimitir el 1954, i va morir el 1958 a França.
El 1981 les seves despulles foren traslladades i inhumades a Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials.

Extret de vikipedia

ROGER DE FLOR

ROGER DE FLOR ( ? 1268-Adrianapolis 1305)

Cavaller d’origen Germànic, membre de l’Ordre del Temple que participa a la batalla D’Acre (1291). El 1302 encapçala l’expedició d’Almogàvers a Constantinoble, on obté importants victòries contra Turcs i Bulgars encapçalant la famosa Companyia Catalana al servei de Catalunya i Aragó. En agraïment rep de l’Emperador Andrònic el títol de Cèsar de l’Imperi i part de l’Àsia Menor com a feu. Mor víctima d’una traïció durant un banquet, fet que provoca la famosa Venjança Catalana dels Almogàvers, que devastaren Tràcia i Macedònia.

PAU CLARIS

PAU CLARIS I CASADEMUNT (Barcelona 1586-1641)

94è President de la Generalitat.

Eclesiàstic i Polític Català que fou elegit president de la Generalitat el 1638. El 16 de Gener 1641, desprès del Corpus de Sang i de la Revolta dels Segadors, proclamà la República Catalana, sota la protecció de la monarquia francesa, fet que provocà l’inici de la Guerra dels Segadors. El 26 de Gener 1641, amb l’ajut de les tropes franceses, les tropes catalanes comandades per Claris derrotaren als exèrcits espanyols a la Batalla de Montjuïc, morint Claris pocs dies després(possiblement enverinat).

COMPANYS

LLUÍS COMPANYS I JOVER (El Tarròs 1883-Barcelona 1940)

123é President de la Generalitat.

Polític i advocat català que el 1931 participa en la fundació de Esquerra Republicana de Catalunya. El 01 de Gener de 1934, després de la mort del President Francesc Macià, fou investit president de la Generalitat de Catalunya. El 01 d’Octubre de 1934 proclamà la República Catalana dins de la República Federal Espanyola, motiu pel qual fou empresonat al Penal de Santa Maria a Cadis, d’on fou alliberat el 1936 gràcies a la victòria del Front Popular a les urnes, recuperant la presidència de la Generalitat, càrrec que ostenta durant la Guerra Civil, el posterior exili a França i fins a la seu assassinat. Fou detingut per les tropes Nazis que ocuparen França, i executat a Barcelona 15 d’Octubre 1940.

CASANOVES

RAFAEL DE CASANOVA I COMES (Moià 1660-Sant Boi del Llobregat 1743)

Polític i patriota català que va ser l’últim Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona . Prepara la revolta antiborbònica de la ciutat amb el cap militar Antoni de Villarroel. L’Onze de Setembre de 1714 comandà un exèrcit cívico-militar sota la consigna de resistir fins a la mort, Bandera Negra. Durant l’atac final de les tropes Castellano-Franceses fou ferit i donat per mort, fet que aprofitar per ocultar-se de la repressió derivada de la derrota.

CARRASCLET

PERE JOAN BARCELÓ, CARRASCLET (Capçanes 1682-Breisach 1743)

Capità dels Fusellers de Muntanya, de les tropes catalanes durant de guerra de Successió, després de la caiguda de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714, va organitzar una guerrilla resistent al Sud de Catalunya. Finalment (1720) s’exilià a Viena on se li concedí el grau de Coronel i terres a Hongria. Va defensar Nàpols (1734) fins que va ser fet presoner per les tropes borbòniques i empresonat a Cadis.Alliberat al 1740, va comandar una companyia d’exiliats de l’exèrcit austríac fins a la seva mort.

ROGER DE LLORIA

ROGER DE LLORIA (Calàbria 1250-València 1305).

Militar calabrès al servei dels reis catalans. El 1283, el rei Pere II de Catalunya i Aragó, el nomena almirall de la Flota Catalana. Participa en les campanyes del Nord d’Àfrica i de Sicília, i derrota al angevins a Malta i al Golf de Nàpols.Dirigí l’Estol Català que derrotà espectacularment la flota francesa a les Illes Formigues, perseguint a les tropes franceses fins al coll de Panissars (1285). Nomenat governador de Sicília, ajuda al rei Jaume II en la Campanya de Múrcia. Obtingué les victòries del Cap d’Orlando (1299) i Ponça (1301), a la guerra de Sicília, abans de retirar-se a València, on morí planificant una Croada.

GENERAL MORAGUES

JOSEP MORAGUES I MAS (Joanetes s.XVII- Barcelona 1715)

Militar Català que durant la guerra de successió va ostentar el càrrec de General de l’exèrcit Català. Va resistir durant tres mesos el setge felipista a Castellciutat. Havent capitulat continuà lluitant, després de la caiguda de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714, intenta fugir però fou capturat i executat. El seu cap fou exposat dins duna gàbia al Portal del Mar de Barcelona, com a escarment pels catalans, fins el 1727 (moment en que es va signar la pau de Viena entre Felip V i Carles VI), tot i que la seva vídua, Magdalena de Queralt, va demanar insistentment que fos retirat.

RAMON MUNTANER

RAMON MUNTANER (Peralada 1265- Eivissa 1336)

Cronista i militar català, participà en la conquesta de Menorca (1286-1287) i en la defensa de Messina (1300). Al 1302 Roger de Flor li confia els càrrecs administratius i militars de la Companyia Catalana (Almogàvers) que va partir cap Orient, companyia que abandona uns anys després de la mort de Roger de Flor. El 1315 es nomenat Capità de la Illa de Gerba a les ordres del rei Pere II de Catalunya i Aragó, va escriure la Crònica de Ramon Muntaner, una de les 4 grans cròniques de les lletres catalanes. Fins a la seva mort va ser camarlenc del rei Jaume III i Batlle d’Eivissa.

CAPITÀ ESCOFET

FREDERIC ESCOFET I ALSINA (Barcelona 1898-1987)

Militar Català que en proclamar-se la segona República (1931) fou nomenat cap dels Mossos d’Esquadra, i exercí també d’ajudant de Francesc Macià. El sis d’octubre, assumí el càrrec de Comissari General d’Ordre Públic i defensa el Palau de la Generalitat, però fou capturat i condemnat a mort. Amnistiat el 1936 s’incorporà a l’exèrcit i a la comissaria d’Ordre Públic contribuint decisivament a la derrota de la revolta militar del 19 de Juliol de 1936 a Barcelona. Durant la Guerra Civil va estar lluitant al front d’Aragó d’on resulta ferit, i posteriorment (1939) s’exilia a Brussel·les. Va escriure “Al Servei de Catalunya i de la República”.

JAUME I

JAUME I – EL CONQUERIDOR (Montpeller 1208- València 1276)

Fill del Rei Pere I (mort a la desfeta de Muret, 1213), va ser presoner de l’enemic del seu Pare, Simó de Monfort, fins que una butlla papal el va alliberar. Va ser tutelat pels cavallers Templers del Castell de Monsó fins que va assumir la regència. Va conquerir Mallorca i Menorca el 1229, Eivissa 1235, València 1239 i Múrcia. Aquesta última la cedí al seu cunyat Alfons X de Castella, amb el qui pacta les fronteres amb el regne de Castella al 1244 amb el tractat d’Almirra.El 1258, va signar el tractat de Corbeil amb el rei francès, amb el qual aquest reconeixia a Catalunya com a Estat i renunciava als antics drets de vassallatge a canvi de la renúncia per part catalana dels comptats d’Occitània. Finalment va col·laborar en l’elaboració de la crònica “El llibre dels feits” que narra el seu regnat.

GUIFRÉ, EL PELÓS

GUIFRÉ I DE BARCELONA, EL PELÓS (840-897)

Compte de La Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Besalú, va concentrar-se al llarg del seu regnat a reconquerir, organitzar i repoblar les terres catalanes. Va marcar la frontera amb els Àrabs, utilitzant per aquest propòsit les conques del Llobregat i del Segre, donant d’aquesta manera forma al que es conegut com la Catalunya Vella. Va reorganitzar el comptat d’Osona i va restaurar el Bisbat de Vic.Es pot dir que va ser el fundador de la dinastia de reis catalans que governarien Catalunya i Aragó durant els pròxims 800 anys. En els últims anys de la seva vida va fundar els monestir de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll (monestir on descansen les seves despulles). Finalment es el protagonista de la llegenda que diu, que un cop va caure ferit en l’intent de reconquerir Lleida, abans de morir el rei francès Lluís I, va posar els dits del compte moribund a la seva ferida, i va marcar les quatre barres de sang en un escut daurat, tot dient-li que ja tenia senyera. Guifré va morir el 897, després de caure ferit en l’intent fallit de reconquerir Lleida.

SERRALLONGA

JOAN SALA I FERRER – SERRALLONGA (Viladrau 594- Barcelona 1634)

Casat amb la pubilla del mas Serrallonga de Sant Hilari Sacalm, Joan Sala va fer de bandoler entre els anys 1627-1631 enquadrat amb el “Nyerros”. El 1931 va caure pràcticament tota la seva partida, i el 1633 va ser delatat i capturat a Santa Coloma de Farners, d’on va ser traslladat a Barcelona per ser executat. Serrallonga va gaudir duna gran popularitats entre el poble fet que va motivar que sorgissin Auques, Cançons i Romanços populars sobre les seves gestes.

MIR DE TOST

ARNAU MIR DE TOST (Tost ?- 1072 ?)

Militar, i gran senyor de la guerra català, que es va dedicar al llarg de la seva dilatada vida a reconquerir terres als àrabs, i posteriorment a defensar-les. A les ordres primer del compte d’Urgell, del qual es vassall, i posteriorment aliat amb el compte de Barcelona, reconquereix els següents indrets:1034 Àger, 1035 Santa Linya, 1040 consagra l’església de Sant Martí de Tost, 1048 funda la canònica d’Àger, 1050 Cubells i Camarasa, 1058-1063 la Ribagorça, 1064 Barbastre. Arnau Mir de Tost, pot ser considerat de totes totes, “el Cid Català”.

SUNYOL

JOSEP SUNYOL i GARRIGA (Barcelona 1898 Serra de Guadarrama 1936).

President del FC Barcelona i directiu de la Federació Catalana de Futbol fou un destacat polític d'ERC, i diputat a les Corts de Madrid. Així mateix també fou president del RACC, gran amant de l'esport i mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, lluitador i patriota.El 6 d'agost de l’any 1936 va ser afusellat a la serra de Guadarrama sense judici previ per les tropes franquistes.

MACIÀ

FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ, L’AVI (Vilanova i la Geltrú 1859- Barcelona 1933)
122é President de la Generalitat.
Polític català que va ostentar el grau de Coronel en l’exèrcit espanyol, el qual va abandonar després de l’assalt realitzat per militars espanyols a la redacció de la revista catalanista El Cucut! i del diari La Veu de Catalunya (1905). Va ser escollit diputat a les corts de Madrid per una aclaparadora majoria, càrrec que ocupà del 1910 al 1923, el 1922 funda Estat Català. A l’exili després del cop d’Estat Militar del General Primo de Rivera, organitza un grup armat que havia d’alliberar Catalunya (Complot de Prats de Molló), motiu pel qual es empresonat i jutjat per les autoritats franceses, fet que li dona gran prestigi i carisma internacional. Amb la caiguda de la dictadura, retorna a Catalunya i el 1931 fundà Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’Abril de 1931, davant el triomf inesperat d’ERC a les eleccions Municipals, Macià proclama des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dins d’una federació de repúbliques ibèriques. Obligat a rectificar, finalment es escollit president de la Generalitat, càrrec que ocuparà fins a la seva mort, el dia de Nadal de 1933.

VILLARROEL

ANTONI DE VILLARROEL I PELÀEZ (Barcelona 1656-Segòvia 1742)

Militar català, cap suprem de les forces catalanes durant la guerra del contra el rei Borbó Felip V. Al costat de les tropes de l’Arxiduc Carles destacà en les batalles de Villaviciosa (1710) i a l’evacuació d’Aragó (1711). Continua en el càrrec, dirigint la defensa de Barcelona fins a la derrota final de l’0nze de Setembre de 1714, quant fou fet presoner.